Article publicat a El Punt Avui, el 4 d’octubre de 2009

A l’estupor i a l’escàndol que ha desfermat el cas del Palau de la Música, s’hi suma, entre els membres de Junta de l’Orfeó Català, la fiblada d’una vella confiança traïda, gestada durant anys al servei d’un projecte. I s’hi suma també l’atordiment i la malenconia que produeix descobrir sobtadament, quan menys t’ho esperes, ben arran teu, la cara obscura de la condició humana, la que empeny cap al fatalisme i contra la qual els humans tractem de plantar les nostres esperances i ideals.

Encara que hi ha fangueig per estona, l’Orfeó Català té la necessitat vital, peremptòria, d’afirmar esperances i ideals. Aquest va ser, sens dubte, el sentit de l’irat Cant de la senyera que l’Orfeó va entonar l’altre dia al carrer, davant de les portes del Palau. Aquest és també el sentit de la reunió convocada per la junta per reflexionar sobre la nova orientació artística que cal donar al Palau. Amb la mateixa intenció superadora, tracto d’aportar ara algunes reflexions bàsiques.

En primer lloc, davant del desastre, s’entén que alguns hagin pensat que els òrgans de govern de les tres entitats que aixopluga el Palau no han fet bé la seva feina. Cal remarcar que els òrgans de govern de les associacions, consorcis i fundacions s’encarreguen d’aprovar les línies d’actuació, els pressupostos i les liquidacions de comptes, no de furgar en cap rerefons, soterrani o sostremort. Ni tan sols les “auditories financeres” arriben gaire més enllà, deia l’altre dia el conseller de Cultura; per arribar-hi, afegia, caldrien “auditories legals i operatives”, que punxessin els fluxos del diner i verifiquessin autenticitats documentals. Fóra una bona manera de complementar regularment el control de superfície dels òrgans de govern d’aquesta mena d’entitats.

En segon lloc, es fa evident que les condicions reivindicades per a la política haurien de fer-se extensives a tota mena de poder. No és la política, sinó el poder, el que tendeix a trasbalsar el cervell humà i a generar conductes d’identificació excessiva, patrimonialitzadores del comú. Em refereixo, esclar, a la limitació de mandats i a la no acumulació de càrrecs. Cap d’aquests criteris no regia al Palau.

En tercer lloc, cal constatar també, per entendre les coses, que el cas Palau no ha estat el d’un projecte boirós, sense metes clares, sense realitzacions tangibles, els gestors del qual semblessin dedicar-se a alguna altra cosa, potser opaca. Ben al contrari. El “projecte Millet” ha estat un projecte brillant, gairebé visionari, i pràcticament completat: a) amb la restauració del vell i ruïnós monument, després d’implicar-hi totes i cada una de les administracions disponibles; b) amb l’impuls d’una iniciativa pionera de mecenatge cultural, com a component bàsica d’un model prometedor de col·laboració públic/privat; c) amb l’ampliació del Palau, en una operació arquitectònica contemporània i alhora harmònica amb la vella estètica modernista; d) i, encara, amb l’assaig d’esponjament de l’entorn per tal d’obrir perspectives visuals a l’enclotat i emblemàtic edifici… Ningú no es podia imaginar que precisament qui, de dia, vivia i sabia contagiar la febre d’un projecte com aquest pogués, de nit, orquestrar l’enginyeria del frau. Vet aquí la gran paradoxa del cas.

Malgrat alguns progressos artístics, cal convenir que l’opció per la pedra ha anat en detriment de l’associacionisme de l’Orfeó Català, de la seva centralitat com a ànima del Palau. I ha anat en detriment de l’esplèndid voluntariat que integra els cors de l’Orfeó. Massa sovint se simplifiquen els agents que concorren al Palau en “públics i privats” (administracions i mecenatge), cosa que falseja la realitat. Els agents en presència són quatre: públics i privats, certament, però també associatius i voluntaris. Aquests darrers, els cantaires, són l’agent més important de tots, perquè, sense ells, no hi ha res a fer. I perquè, proporcionalment, són els que més aporten a la causa comuna, amb hores i hores de les seves vides dedicades a assajos i concerts, i amb la sola compensació de l’aplaudiment i l’emoció del públic. Caldrà que el nou esquema organitzatiu i la nova orientació artística retornin l’Orfeó Català i els seus cantaires a la centralitat que els correspon.