Aquest 21 novembre fa vint-i-cinc anys de la mort d’Ernest Lluch. No van matar només un home, un polític, un socialista català: van matar un savi, van clausurar una mina de coneixement, d’intuïcions valuoses, d’energia pedagògica i investigadora…

Havia fet molta feina. Era un “stajanovista” (Stajánov, partidari d’incrementar la productivitat a partir del propi esforç). Lluch en feia un principi moral: la vida pren sentit quan som capaços de millorar, amb el nostre esforç, allò que ens han deixat els qui ens han precedit. Era infatigable.

L’any vinent en farà 40 de la promulgació de la llei de sanitat (1986), que va fer arribar l’atenció sanitària a tothom. Va ser la seva gran obra com a ministre de Sanitat (1982-1986). Havia estat i tornaria a ser un mestre dels que fan escola: va alletar les joves promocions acadèmiques amb encert, gaudint-ho, inspirant recerques, animant tota mena d’iniciatives. Era professor ajudant quan, arran de “la Caputxinada” (1966), va ser expulsat de la Universitat de Barcelona. Posteriorment esdevindria catedràtic d’economia a la Universitat de València (1975) i d’història del pensament econòmic a la de Barcelona (1986). Entre la seva producció científica, té un interès especial la recerca feta sobre l’“austriacisme”, l’opció per l’Estat compost a les Espanyes, una mena de catalanisme avant la lettre.

Al ministeri, les senyores de la neteja, quan entraven a treballar amb les primeres llums del dia, se l’havien trobat més d’un cop ajagut al sofà del despatx: s’havia quedat treballant tota la nit. Era un ministre ben estrany. Li agradava trobar moments per xerrar amb els empleats més subalterns, amb els que solen resultar transparents. S’interessava per les seves cuites. I en treia informació qualitativa sobre la marxa real de les coses. Era molt tafaner. Li agradava fer bugada. En això i en austeritat, competia amb Joan Reventós. Gastaven molt poc i s’intercanviaven “cromos”: jo te n’explico una si tu me n’expliques una altra. Espiar els seus regatejos era realment divertit i un niu d’informació. No eren teòrics abstractes: explicaven històries d’arran de terra que ho deien tot.

Raimon Obiols, al llibre El temps esquerp, diu: “El mètode de les ’petites coses’ d’Eugenio Colorni (…) recorda molt la manera de treballar d’Ernest Lluch. És un mètode fecund i que permet evitar grans errors.” Sobre aquest mètode, explica que Colorni propugnava “malfiar-se de les grans idees (sobretot de les grandioses) i substituir l’ambició de les teories abstractes i les concepcions globals per la pràctica constant de l’atenció a la recerca de petites idees, de petites peces de coneixement. Calia observar i observar-se (…) i només després inferir, comparar, generalitzar (i després sotmetre les generalitzacions a dubte i revisió).”

Un dia, en Lluch em va explicar que, a Itàlia, en una taula rodona amb Giulio Andreotti, va sorgir el tema del terrorisme. De sobte, Andreotti, fent referència a les Brigades Roges i a ETA, va afirmar “È la stessa matrice culturale” (“És la mateixa matriu cultural”). Lluch va replicar-li que la matriu de les primeres era el marxisme-leninisme, mentre que la matriu de la segona era el nacionalisme radical. Andreotti va insistir: “No, no, é la stessa matrice culturale…”. Lluch li va demanar de quina matriu parlava. I el democratacristià ho va aclarir sense embuts: “Del seminario!”. Ben cert, sovint la prehistòria d’aquestes i d’altres radicalitats tenia a veure amb la vivència de l’absolut celestial: els implicats, en secularitzar-se, no sabien desprendre’s de l’absolut (com si fos una droga) i l’aplicaven ara a les coses terrenals. Un autèntic horror.

Ernest Lluch combatia el pensament absolut. Hi veia l’ou de la serp, la llavor de tots els totalitarismes, de dretes o d’esquerres. Al País Basc, va fer-se d’Elkarri, moviment social pel diàleg i la pau, contra els dos absoluts enfrontats: d’un costat, ETA, i de l’altre, l’espanyolisme de terra cremada dels Mayor Oreja, Fernando Savater, etc. Aquests segons van tractar d’anatemitzar-lo tant com van poder. I els primers el van matar. Finalment, però, les posicions de Lluch han guanyat: ETA ja no existeix, i els altres resten consumits per la seva pròpia febre. Entretant, la memòria d’Ernest Lluch es fa gran entre tots nosaltres, a Catalunya i al País Basc. I cada cop que algú, a les Espanyes, troba curació a la sanitat pública i gratuïta.